El municipi

L’anomenat “Malignum Castrum” d’Os fou una fortificació destacada en les baralles que, durant els segles XII i XIII, enfrontaren els comtes d’Urgell amb els Cabrera, vescomtes d’Àger. L’any 1415 el rei Ferran d’Antequera donà el castell i el lloc d’Os al cavaller Joan Vivot. A mitjan segle XVI, els Siscar ja eren senyors d’Os, un llinatge que va mantenir la titularitat del castell fins que, el dia 13 de setembre de 1990, el van donar a l’Ajuntament.

A poc més de 3 km de la ciutat de Balaguer per la carretera L-9047 en direcció a Sant Llorenç de Montgai i Camarasa. A principis del segle XX els seus habitants abandonaren el “poble vell” situat sobre la penya d’Espígol, i s’instal·laren sota la serralada, on la riera del Massí s’obre cap a la plana del Segre.

Sobre el turó que domina el poble existí un important castell, bastit per Ermengol IV Compte d’Urgell, que hi establí la seva cort hi també hi morí. Aquest castell fou una base important per conquerir la ciutat de Balaguer als sarrains. A l’entorn de la fèrtil plana de Gerb existeixen vestigis històrics de gran valor com la Necròpolis Tumular de la Colomina, o els jaciments de la Torre de Moles i els Capitells de Morulls.

Al poble d’Alberola s’hi accedeix mitjançant un camí rural asfaltat, de 10 km de longitud, que neix a Os i voreja la vall de Llumenà i el riu Farfanya, creuant el terme de Tartareu (Avellanes i Santa Linya) per l’obaga de la serra de Sant Miquel. Passat el poble, el camí de terra es bifurca en direcció nord cap als Masos de Millà i cap a Estopanya per Canelles i Blancafort. O cap a l’Oest en direcció a Tragó, Boix, i Ivars, pel Pas del Llop o l’Obaga dels Picons.

El poble d’Alberola fou fundat entre els segles XI-XV quan s’abandonà l’antic Vilot situat just a l’altra banda del barranc. El poble actual encara conserva bona part del seu traçat original amb una plaça central a la qual, fins fa uns anys, solament s’accedia a través d’una arcada o “sotinya”, i un únic raval.

Així els monjos es traslladaren de Bellpuig el Vell (Mont Malet–Vilanova de la Sal) fins a la vall de les Fonts Amenes on es construí Bellpuig el Nou (situació actual), sent priors Joan d’Organya anomenat “Sant Cap”. Actualment es conserva el claustre romànic i el refectori de l’època fundacional mentre que la sala capitular es podria situar cap a mitjans del segle XIII. L’any 1303 el comte Ermengol X impulsà la construcció del temple, plenament gòtic; les obres, però, no pogueren ser acabades per la sobtada mort del comte, de manera que la nau principal quedà força escurçada i dóna la sensació d’un ampli creuer. Fruit del mercadeig sofert després de la desamortització de Mendizábal fou la venta dels sepulcres dels comtes d’Urgell, avui instal·lats al museu The Cloisters de Nova York; les restes dels comtes romanen en uns senzills sepulcres a banda i banda de l’altar major.

El devenir del temps féu que fos abandonat en diferents èpoques fins que l’any 1910 els Germans Maristes el compraren i feren renéixer de nou, instal·lant-hi el seu primer centre d’ensenyament i seminari marista a Espanya. Actualment una gran part dels antics espais educatius s’han transformat en Hostatgeria Monàstica i arxius diversos. Un hotel de 36 confortables habitacions, amb restaurant, i múltiples sales de reunió, en un marc incomparable. Un equipament turístic que ha suposat un gran impuls turístic per la zona.